Ens hem unit amb les experiències de cadascuna per donar el millor de nosaltres

Maria Batlles, Juana Peralta i Carlota Pérez Jugadores del Volei Vallbona Decoexsa

Quatre temporades, quatre ascensos. L’equip sènior femení del Club Voleibol Vallbona Granollers ha protagonitzat una autèntica gesta esportiva i social: l’ascens a Superlliga 2 i la classificació per a la fase final del campionat. Un èxit que ha fet vibrar Can Bassa i ha valorat el talent, l’esforç i el compromís de tot un projecte. 

Aquesta entrevista es va enregistrar pocs dies abans de la Fase Final, que es va disputar entre els dies 25 i 27 d’abril a la ciutat gallega d’Ourense, on el primer equip del Vallbona va lluitar per posar el fermall d’or a una temporada de somni. 

Els equips que van competir per aquest darrer repte van ser el Vallbona Decoexsa, el Sant Quirze, el Club Voleibol Sayre Mayser, la Universidad de Granada, el Club Voleibol Fuentes de Andalucía i el Club Voleibol Ourense. 

Conversem amb tres jugadores que personifiquen l’ànima d’aquest Vallbona Decoexsa: la Carlota Pérez, una granollerina de 19 anys que va descobrir el vòlei gràcies a les amigues i avui és una de les veus més carismàtiques del vestidor, i que ha viscut en primera persona els quatre ascensos de l’equip; la Juana Peralta, argentina de 20 anys que va travessar l’oceà per viure el seu somni esportiu a Granollers; i la Maria Batlles, de 22, una incorporació recent que ha trobat en aquest equip molt més que una nova samarreta: una segona família. Elles tres ens obren les portes d’una temporada que ja forma part de la història del club i de l’esport femení de la ciutat.

Per començar, ens podeu explicar una mica qui sou, quants anys teniu i com vau començar al vòlei i al club? 

Carlota: Em dic Carlota Pérez, tinc 19 anys i fa gairebé una dècada que jugo a vòlei. Vaig començar perquè les meves amigues s’hi havien apuntat i vaig pensar: “per què no?”. De seguida em va enganxar. He passat per diferents etapes dins el club, i sempre m’he sentit molt ben acollida. Avui en dia, sento que és com casa meva. Ara, mirar enrere i veure tot el que he viscut amb aquesta samarreta em fa sentir molt orgullosa. 

Juana: Jo soc la Juana Peralta, tinc 20 anys i vinc de l’Argentina. Vaig començar a jugar amb 10 anys, influenciada pel meu pare, que sempre ha estat molt fan del vòlei. Fa tres temporades que soc a Granollers i puc dir que ha estat una de les millors decisions de la meva vida. Vaig venir amb la meva millor amiga, i tot i que va ser una decisió valenta, ho tornaria a fer. L’experiència ha estat transformadora, tant dins com fora de la pista. 

Maria: Em dic Maria Batlles, tinc 22 anys i jugo a vòlei des de petita, des que a l’escola havíem de triar un esport. Vaig provar primer el bàsquet, però quan vaig descobrir el vòlei em va captivar. Aquesta és la meva primera temporada al Vallbona, després d’haver jugat a l’Ametlla i al Premià. He trobat un grup increïble i un entorn molt acollidor. M’ha sorprès molt positivament com treballa el club. 

Aquest any heu fet història. Com vau viure la temporada? Què va ser el millor per vosaltres? 

Juana: Va ser una temporada molt especial. Cada partit el vivíem com si fos una final, i a mesura que avançava la lliga vèiem que podíem aspirar a molt més. Hi havia nervis, però també molta il·lusió. El millor ha estat el sentiment d’equip i la confiança entre unes i altres hem construït. 

Carlota: Ningú s’esperava que arribéssim tan lluny. Per mi, el millor ha estat el grup humà. Hem connectat molt, i això s’ha notat dins i fora de la pista. Ha estat un any de molt creixement personal i esportiu. 

Maria: Ens hem superat en tots els sentits. Hi ha hagut dificultats, però sempre ens hem ajudat. M’ha impactat molt la capacitat de l’equip per mantenir-se unit en els moments clau. 

Com vau viure el dia que es va confirmar la classificació per a la fase final? 

Juana: Va ser màgic. Jugàvem a casa, contra el Tenerife, i el pavelló estava ple. Quan vam guanyar, hi va haver un moment de silenci abans de l’eufòria, com si necessitéssim processar-ho. Després va ser una autèntica festa. 

Carlota: Era tot o res. Sabíem que si perdíem, ens podíem quedar fora. Quan va acabar, no ens ho crèiem. L’alegria va ser immensa. Era la recompensa a molts mesos de feina. 

Maria: Hi havia una energia especial aquell dia. Quan va acabar el partit, vaig sentir una emoció molt gran. No era només la classificació, era tot el que havíem viscut per arribar-hi, però al mateix temps hi havia una petita sensació com de no creure’ns encara el que estava passant. 

Teniu perfils molt diferents. Creieu que això va fer especial l’equip? 

Maria: Totalment. Ens hem respectat molt i hem sabut adaptar-nos. La diversitat ha estat un dels punts forts. 

Juana: Ens hem unit amb les experiències de cadascuna per donar el millor de totes nosaltres. Aquesta suma de maneres de jugar i de ser ens ha fet molt més completes com a equip. 

Carlota: Ens hem cuidat molt dins el grup. 

Heu rebut mostres de suport des de fora? 

Juana: Sí, i moltes. Des de l’Argentina fins aquí. Sentir aquest suport ha estat molt bonic. 

Carlota: He vist més gent al pavelló que mai. Gent nova que ara s’ha enganxat al vòlei. És una gran recompensa. 

Maria: Familiars, amics… Fins i tot de companyes amb les quals he compartit pista a altres clubs em van escriure per privat per felicitar-me 

Com valoreu el paper del cos tècnic? 

Carlota: Aquest any hem tingut un canvi d’entrenador, però jo m’he sentit molt recolzada. Hem tingut molt de suport, tant tècnic com emocional. Amb estadístiques, vídeos, preparació física… Ens han cuidat molt i això ha marcat la diferència. 

Juana: L’Alejo Gallego és l’actual entrenador i ja porto dues temporades amb ell. Ens entenem molt bé, i crec que això és molt important. A més, tot el cos tècnic ens ha acompanyat sempre. Han estat a sobre de nosaltres en el bon sentit, molt atents, ajudant-nos a estar preparades i a gestionar els moments difícils. 

Maria: Jo he notat molt el suport des del primer dia. Com que era nova, tenia una mica de por de no encaixar, però l’equip tècnic m’ha fet sentir molt segura. Ens han donat eines per millorar i també molta confiança. Ens han ajudat a créixer, com a jugadores i com a equip. 

Com compagineu el vòlei amb la vostra vida fora de la pista? 

Carlota: Per mi és complicat, però alhora és una via de desconnexió. Quan entreno, no penso en res més. 

Juana: Estic 24 hores al pavelló perquè també soc entrenadora i porto les xarxes socials del club. Però m’agrada. Al matí estudio online, i a la tarda estic centrada en el vòlei. És exigent, però m’ho prenc com un repte que em fa créixer. 

Maria: A mi m’ha costat trobar l’equilibri. Visc sola, entreno, estudio… i també intento tenir moments per a mi. Però el vòlei m’ha ajudat molt. M’ha ensenyat a organitzar-me millor i a mantenir-me centrada, tot i el cansament dels dies llargs. 

om veieu l’estat del vòlei i de l’esport femení avui dia?

Juana: Encara falta molt reconeixement i visibilitat. Aquí a Espanya, el vòlei encara es veu com un esport de noies i hi ha molts estereotips que cal trencar. A l’Argentina, per exemple, és molt més normal veure nois jugant a vòlei. Aquí tot just s’està començant a canviar la mentalitat.

Carlota: S’han fet passos, però encara queda molt camí per recórrer. Encara hi ha molta diferència amb altres esports, i es nota tant en recursos com en l’atenció que es rep. El vòlei femení necessita més suport per créixer com es mereix.

Maria: Al Vallbona s’està fent una feina molt bona per promoure el vòlei, especialment entre les nenes. S’ha incrementat molt el nombre de jugadores a les categories base, i això és molt positiu. També s’han fet projectes per ajudar famílies que no poden assumir la quota. Aquest tipus d’iniciatives fan que l’esport sigui més inclusiu i que realment arribi a tothom.

Quin consell donaríeu al vostre “jo” del passat o a una nena que comença avui? 

Juana: Que no deixi mai de somiar. Quan vaig arribar aquí, tot això de Superlliga 2 em semblava un món completament llunyà. Però vaig aprendre que, si et marques un objectiu i el treballes amb constància, pots arribar molt més lluny del que creus. També li diria que no es deixi paralitzar per la por. Que s’equivoqui, que torni a intentar-ho, que gaudeixi del camí.  

Carlota: Jo li diria que encara lluiti per cada entrenament, cada partit, cada objectiu. Quan era petita, anava a veure els partits de les jugadores grans i pensava: “Com m’agradaria estar allà un dia”. I ara jugo amb moltes d’aquelles jugadores. Per això, a qualsevol nena que comenci li diria que no es posi límits. Que es deixi portar per la passió i que s’envolti de gent que li faci costat. 

Maria: A les nenes que comencen avui els diria que gaudeixin molt d’aquesta etapa. Que aprenguin, que s’equivoquin, que ho donin tot sense por. I que entenguin que el vòlei no és només un esport: és un espai on créixer, on fer amistats i on descobrir qui ets. Al meu jo del passat li diria que confiï més en ella mateixa i que comenci abans amb la preparació física! Fa molt… 

I per acabar, com us sentiu abans de marxar cap a Ourense per disputar la fase final? 

Carlota: Tenim molta il·lusió. Sabem que serà una experiència intensa, però també molt bonica. Passar quatre dies juntes, lluitant pel mateix objectiu, és el somni de qualsevol equip. Ens sentim preparades per donar-ho tot, sense pressió, però amb moltes ganes. 

Juana: Jo estic nerviosa, però amb moltes ganes. Ens hem preparat moltíssim. Durant la Setmana Santa hem entrenat gairebé cada dia, amb poquíssimes pauses. I això et fa sentir llesta. Tenim clar que l’objectiu principal ja l’hem assolit, però anem per més. Volem competir i, sobretot, gaudir-ho al màxim. 

Maria: Sento una barreja d’adrenalina i pau. Sabem que hem fet una gran feina, i ara toca recollir-ne els fruits. També ens hem preparat mentalment. El cos tècnic ens insisteix molt a tenir el cap fred, confiar en el procés i centrar-nos en tot el que ja hem treballat. Estem mentalitzades per sortir a donar-ho tot.

Amb les maletes plenes d’experiència, il·lusió i una història escrita amb lletres d’or, les jugadores del Vallbona Decoexsa tanquen una etapa que ja forma part del patrimoni esportiu de la ciutat.
I ho fan amb un missatge clar: quan l’esforç, la passió i el compromís s’ajunten, no hi ha sostre que valgui.